Les carreteres – 1
Presentació Plantejament Dia a dia Temes Fitxa tècnica EnllaçosTemes
Segurament, a l'hora de preparar un viatge com aquest, una de les
coses que més interessa saber, per poder fer els càlculs de la
millor manera posible, és com són les carreteres. Només
parlarem, és clar, d'allò que hem vist, però segurament hi deu
haver més d'una dada extrapolable a les rutes que no hem fet.
A Suècia vam començar per una autopista que, quilòmetres enllà,
es tornava una bona carretera. No hi havia gaire trànsit i vam
trobar poca diferència quant a velocitat de creuer, perquè en tots
dos casos la màxima legal eren 110 kmh. Molts trams són de
triple carril amb una barana de separació, amb zones
d'avençament cada tres o quatre quilòmetres, de manera que si et
trobes un camió o un vehicle més lent saps que aviat el podràs
avençar sense problemes. De tant en tant, pots trobar algun altre
tram d'autopista acabada, i així anar fent. En els trams de doble
carril, si més no en aquestes carreteres principals, en general hi
ha voral.
A Finlàndia la tònica és similar. Algun tram d'autopista, pocs, i
carreteres d'allò que en diriem correctes. Creuers de 85-90 kmh, i
fins i tot 100 kmh, són molt normals. La sortida de Rovaniemi cap
al nord, fins a l'aeroport, té un tramet que –suposem– és
l'autopista més septentrional del món. Estaria bé que algú ens ho
confirmés o ens ho rectifiqués. Compte, mes amunt de
Rovaniemi, amb els rens!
Noruega, he he... Primer de tot, com hem de fer els càlculs?
Quan preveieu una etapa, compteu-la a 50–60 kmh, no més. Que
heu de fer 600 km? Calculeu 10 hores, millor 12 amb les parades.
Que n'heu de comptar 250? Entre 4 i 5 hores. No us en salvareu
d'aquests números i, si per casualitat, una etapa concreta us surt
més ràpida, felicitats, tot aquest temps que tindreu per aprofitar-lo
com vulgueu.
A les carreteres noruegues se circula poc a poc, no tant per la
velocitat de creuer que puguis intentar mantenir sinó per la
quantitat d'inconvenients o de sorpreses que et poden sortir al
pas: trànsit de camions –en alguns trams n'hi ha molts–, cotxes
especialment lents –això és Noruega!–, tractors, obres, pluja forta
en algun moment, rens... També haureu d'esperar ferris. O bé,
senzillament, us voldreu aturar a fer unes fotos o a contemplar el
paisatge. A més, en general, el voral és un invent exòtic d'aquella
gent del sud, que aquí no s'estila. Si cal desbrossar les bardisses
del costat de la via es fa, amb un tractor que ocupa tot un carril,
és clar. Si hem de carregar fusta en un camió, l'aparquem allà on
ens vingui més de gust, ocupant tot un carril, és clar. I, au, toca
canviar de costat i ficar-te en el carril dels que vénen de cara. Si
ets tu sol, encara rai, però si hi ha tres o quatre trailers davant
teu, la cosa canvia. Això són exemples viscuts, no en una
carretereta “comarcal” que et porta a l'últim poble de les
Vesteralen –que també podria ser– sinó en la mateixa E6, la
irònicament anomenada “Autopista àrtica”, la columna vertebral
del transport terrestre noruec.
Senyals horitzontals. Un avençament a un Mitsubishi Montero
amb remolc ens va comportar una sèrie de ràfagues per part d'ell.
No enteníem què l'havia fet enfadar. L'haviem passat amb la línia
discontínua i hi havia una reserva de metres més que suficient
abans d'arribar, més enllà, a una corba sense visibilitat. Des del
nostre punt de vista no haviem fet res dolent. Més endavant ho
vam entendre. Aquella discontínua era, en realitat, l'equivalent a
les nostres contínues. Es veu molt bé quan hi ha les línies en
paral·lel, amb la discontinua per un sentit i la “contínua” per l'altre.
En el cas de la “contínua” les línies són més llargues i els forats
entre línies més petits. En qualsevol cas, us trobareu trams
llarguíssims amb aquesta mena de contínua i no entendreu per
què no es pot avençar el cotxe lentíssim que tens al davant.
Les poblacions, sobretot al nord, són més aviat disperses, però
tothom respecta la velocitat màxima de pas per poblat. En moltes
d'elles hi ha radars de velocitat a l'entrada i a la sortida.
Funcionen? Ni ho sabem ni ho volem saber, però allà els tens,
ben visibles. No ho hem pogut experimentar, no sabem si la
policia de trànsit noruega és tan dura com es diu o només és una
llegenda urbana i, de fet, ni sabem de quin color és el seu
uniforme. Millor. Hi ha coses a fer amb els diners molt més
interessants que no pas pagar multes. Si la gent d'allà va poc a
poc, nosaltres poc a poc, si corren una mica més, nosaltres
també. És la norma bàsica quan circules per qualsevol lloc: com
diuen els castellans, “allí donde fueres, haz lo que vieres”.
Acostuma a donar bons resultats.
