ximo graña president comarcal

Gonzalo Anaya: In memoriam

Thu, 12 Jun 2008 17:28:02 +0200

Al final l’he trobada, la foto amb Gonzalo en una xarrada organitzada per Esquerra a Castelló. La Teresa Parejo em va dir si podia _ imagina, Núria_ si jo podia portar-hi al Gonzalo amb el meu cotxe!
El mestre no va parar de parlar amb una memòria prodigiosa de tota! la seua vida al llarg de les dues hores de viatge, anada i tornada, metàfora certa per a mi. A això cal afegir-li la seua conferència, és clar, i les atencions i comentaris a tots els que s'apropaven a parlar-li, a observar-lo. Aquella vesprada, no vaig parar d'admirar-me amb ell; tanmateix, no vaig parar atenció que, per culpa de la meua "deriva intel·lectual i vital" d'altres temps, havia deixat un referent imprescindible.
Sols em queda, ara, penedir-me com a ensenyant de no haver participat dels moviments de renovació pedagògica en què treballava el mestre al País Valencià. Molts professors tractem de treballar des de l'altaveu reduït de la nostra aula en la convicció que, mitjançant l'educació, les persones poden fer-se més lliures i tolerants, millors ciutadanes, apassionats del raonament i partidaris de la ciència enfront de la superstició i el dogma. Lamentablement, molts més hi ha que es consideren simples funcionaris i t'espeteguen amb prepotència el teu esforç, en definitiva, el seu propi fracàs.
Un altre gran èxit del mestre de mestres que no puc obviar: la seua longevitat vital, de lluita i d’estudis fins a l’últim moment. Sense cap clemència vivim a una societat en què desplacem a la gent gran a l’àmbit domèstic o encara pitjor. Mes també això ha estat capaç de tombar Gonzalo: fins a l’últim moment estudis, publicacions i militància política.
Des d'Esquerra, tristament, et recordarem però serviràs d’exemple, d’orgull per haver volgut passar amb nosaltres la teua "part final" en un partit republicà, d’esquerres i independentista; sí, independentista mal que li pese a molta gent. Tu has triat el partit que has volgut, que t’ha convençut.
Un últim detall: amb la teua bonhomia i alhora fermesa de conviccions, vivint dins d'un cos xicotet i dèbil que ni els cerrils dels feixistes respectaven en els nostres mítings, vull hui recordar-te. A la presentació d’un llibre amb tres diputats d’Esquerra al Congreso de Diputados, i amb una concurrència amedentrada per la gentola que ens esperava a la porta, tu te’ns hi aparegueres a meitat xarrada com a bàlsam contra la barbàrie en companyia de la teua “boina” negra i de l’esclat i admiració de tots. Encara no m’explique com creuares per davant d’aquella turba, tu, el mestre republicà que ho ha viscut ja tot.
El pitjor de tot, és que tant Paco Galiano com jo en una reunió informal de la nostra sectorial, mentre la gent votava els seus candidats, havíem decidit citar-nos amb el “company mestre” per informar-li que, amb orgull i conscients de la responsabilitat, havíem posat el seu nom a la sectorial d'Ensenyament del nostre partit.
Ja no hi ha lloc.
Salut!

NOBLESA OBLIGA

Wed, 4 Jun 2008 09:14:57 +0200

Feia temps que no escrivia a aquestes ratlles cibernètiques d’opinió que em brinda la meua “assessora informàtica”.
I torne _ noblesa obliga i mai millor causa_ per tal d’agrair als companys i companyes d’Esquerra Unida de Sagunt que ens hagen donat suport moral amb la seua presència i paraules als mitjans de comunicació amb motiu de la campanya d’autoinculpacions per avortament.
Els nostres amics, amigues, companys, simpatitzants... que hi firmaren i han estat citats davant dels jutges ho han afrontat com fem la gent d’Esquerra Republicana: convençuts del que férem i signàrem i mirant als ulls dels que, tot i estar els jutjats valencians a vessar de feina, i encara que els 3 jutjats de Violència sobre la Dona de València acumulen més de 2000 diligències, mirant als ulls _ com deia_ d’alguns jutges que consideren l’avortament un delicte en comptes d’un dret per a les dones.
Perseguidors del que ha permés a les dones del S. XX a gran part del Món occidental el seu alliberament social, aquestos jutges i jutgesses no podran esberlar el camí cap a la plena igualtat de gènere de les dones.
Gràcies, per tant, amics i amigues d’Esquerra Unida per fer-nos costat en una lluita que continua (encara hui!) pel dret a decidir de les dones, pel dret a usar el seu propi cos i la seua sexualitat lliurement.

Salut, company(e)s!

25 d’abril : Quan el mal ve de... la Casa de Cultura

Mon, 28 Apr 2008 11:17:43 +0200

Encara hi ha qui es sorprén que els valencians _alguns valencians conscients de ser-ho i exercir-ne_ tinguem la data del 25 d’abril com a diada festiva. Possiblement desconeixerà que es tracta d’una commemoració, mai d’una celebració: aquella derrota de fa 300 + 1 anys va suposar per a valencians, catalans i balears l’ocupació borbònica de la nostra terra. Des d’aquell moment, la nostra nació quedà sotmesa per “justo derecho de conquista” en paraules del Borbó Felip V. Aquesta diada és, doncs, jornada de reivindicació nacional i de lluita pels drets col·lectius d’un poble oprimit per un estat-nació de vocació jacobina i centralista, uniformadora cultural, anul·ladora de lleis particulars, genocida lingüista... Parlem, és clar, d’Espanya.
I la situació continua: el mal ja no ve d’Almansa sinó que viu des de fa molt a casa nostra. Com a mostra el passat 24 d’abril, en el pseudoplé que tingué lloc a la Casa de Cultura del Port de Sagunt. Era lloc i moment per escoltar de viva veu les opinions i postures dels representants de les diferents formacions polítiques sobre l’expedient de segregació del nucli del Port de Sagunt plantejat per Iniciativa Porteña. I amb eixa idea hi anàrem representants d’Esquerra Republicana del País Valencià.
Quina pena: l’esperit dels botiflers campava pertot arreu fins arribar a l’extrem que un nodrit grup de ciutadans prosegregacionistes impediren amb crits, males maneres i antidemocràticament que un regidor, és a dir, una persona triada pel poble lliure i democràticament, expressara la seua posició al respecte i, encara més, li prohibiren que parlara en la llengua pròpia dels valencians.
Però és que ahí no acabà l’assumpte: els hereus dels vencedors d’Almansa no sols eren els que ho impedien a crits i insults. Molt pitjor per a la gent d’aquest poble que usem i estimem el valencià fou quan l’alcalde Alfredo Castelló “aconsellà” aquest regidor del BLOC, Quico Fernández, a fer el discurs en castellà. Lògicament, hagué d’abandonar la Casa de Cultura (!?).
Sr. alcalde: no sap que en els actes que vosté presideix és la seua responsabilitat vetllar pels drets que la llei assegura als que volen usar qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià? És més, Sr. Castelló, no ho va fer, ni tan sols per garantir el lliure exercici de la llibertat d’expressió. Un alcalde que no actua com a tal, que no és fidel a la institució que representa, que no defensa als polítics que la conformen, està cedint al xantatge dels irracionals exaltats.
Per últim, dels regidors del PP i d’SP no ens ve res de nou; ara bé, fou vergonyós que els del PSOE i d’IU no abandonaren també la sala davant d’aquestes actituds intolerants, agressives i antivalencianes... Que podem esperar de vosaltres els qui amb tant de vent en contra intentem exercir de valencians dia a dia!
Quin lamentable espectacle en una democràcia occidental del S.XXI: uns cridant i fent callar, altres amagant el cap sota l’ala, l’altre sense exercir això per al qual és el nostre màxim representant!
Una última reflexió: a quin model de poble aspira aquesta gent que prohibeix l’ús de la llengua oficial a un regidor del seu Ajuntament? Així volen integrar-nos en la seua futurible ciutat als que usem la nostra llengua? De qui es volen segregar veritablement, de Sagunt o, fins i tot, del País Valencià?

La cara al vent, de ponent

Fri, 14 Mar 2008 19:51:15 +0100

Debacle:Totes les forces progressistes i el PSOE han perdut vots respecte dels comicis de 2004 a Corts generals mentre que el PP puja contínuament al País Valencià. Tragèdia: Si algú pensava que açò ja no empitjoraria, encara apareix una nova situació política que ens torna xafar als valencians. La recent malaltia que ens cau damunt s’anomena bipartidisme i afecta a tot tipus de votant, per raons de por o d’utilitat, diuen.
Aquesta decepció no evita que des d’Esquerra fem i farem, com sempre, autocrítica. No hem obtingut bons resultats al Congrés tant a Catalunya, on perdem part del suport de les anteriors eleccions per no saber mobilitzar el nostre electorat, com al País Valencià, on no hem tingut el seguiment que preteníem si atenem a expectatives i treball.
El cas de les Balears és més engrescador: la coalició d’ampli espectre Unitat per les Illes en què participàvem no ha tret representació tot i obtindre el 5,4% dels vots, però els illencs ja perceben el que és una unió de forces contra el bipartidisme espanyolista. Aquesta Unitat té projecció en el temps, a diferència de l’estafa dels pactets a la valenciana entre comunistes i nacionalistes _ el Compromís_ que han acabat entre punyalades i escisions amb les il·lusions dels valencians que creien en una altra manera de fer país.
Passem ara als resultats estatals. El panorama polític actual tindrà conseqüències immediates: el PSOE pactarà amb conservadors de CiU i/o nacionalistes bascos, la qual cosa marcarà clares diferències en l’acció política.
Fruit d’això, constatarem a partir d’ara el costat més conservador del PSOE i les diferències respecte de la feina feta a la primera part de la legislatura ja passada, la que des d’Esquerra anomenem “bienni progressista”. En aquells dos primers anys, gràcies a Esquerra el PSOE hagué de traure el seu costat més esquerrà en lleis com ara la de la “Dependència”, el derogament de la Llei d’Educació del PP, la tornada dels “Papers de Salamanca” (documentació usada pels franquistes per a la repressió feixista), la Llei del Sòl (per posar fre als “pelotazos” urbanístics i garantir VPO), la Llei de finançament de partits polítics (per evitar “donatius” anònims), Llei de matrimonis homosexuals... Totes aquestes lleis porten l’empremta d’Esquerra bé perquè les impulsàrem, bé perquè en el seu tràmit parlamentari milloràrem substancialment el seu contingut.
I, mentrestant, la resta de partits busquen disculpes i culpables fora del seu àmbit: Glòria Marcos afirma que és el referent de l’esquerra (2,7%) i culpa de la batacada als nacionalistes (1,1%). Per contra, el Bloc es felicita en declaracions a premsa que “una força serena i de cordura com la de CiU” pactarà amb el PSOE. Quina jugada: es carreguen el Compromís, desapareix el PCE, “cremen” a Isaura Navarro i a les eleccions europees aniran de la maneta amb els nacionalistes conservadors!
Als maulets i mauletes del País Valencià, a tots els que ens heu votat i als que ja no suporteu que us diguen el que heu de votar: hem de sumar forces i resistir, plantar cara, la cara al vent…contra la ponentada que bufarà en els pròxims quatre anys.
De moment, ateneu a allò positiu: l’única força política valenciana amb representació al Congrés de Madrid és Esquerra. Els nostres tres diputats pel Principat parlen del Camp de Morvedre i de totes les comarques del País Valencià com si foren nascuts a casa nostra, perquè saben que també és casa seua.
Salut i República!

Contra l’estafa i l’oblit

Fri, 7 Mar 2008 20:18:23 +0100

Entre el bipartidisme acceptat com a mal menor, l’estafa d’agrupar-se amb uns o altres segon el tipus d’eleccions per part de partits com el Bloc, la utilització de la por a la dreta, o el PCE en busca d’unes sigles que dissimulen el declivi constant, Esquerra es presenta com el partit d’esquerres i la consciència contra l’oblit de les actituds espanyolistes i dretanes del PPSOE.

1. Si el PSOE vol semblar útil i progressista, ser la unió de les esquerres, en què pensaven quan crearen la Llei de partits o es negaven a pactar a Navarra amb partits de l’òrbita estrictacment legal? Per què eixos progres no voten contra els privilegis de la Monarquia espanyola, que no paga impostos? I el que més ens interessa als valencians: On estava aquesta esquerra quan pactà amb el PP un estatutet de segona creat per a “zpillar” l’altre! On estaven eixos valencians progressistes? La idea de caminar cap a un estat federalista l’han dinamitada precisament ells, no els independentistes.
2. Per altra banda, els que ens acusaven de dividir l’esquerra per no entrar al Compromís, se l’han carregat en menys d’un mes. Han cremat els que s’ho cregueren i han detonat la feble unió d’EU per a major glòria d’un BLOC, que camina de la mà de CiU en les europees i en deriva ideològica de fa anys. El país els importava un rave, a aquestos!
Sols una nota més: els nostres diputats (residents a la Costera, a la Selva, a Osona, al Segrià...) han defensat com mai s’havia vist al País Valencià, han debatut sobre la taronja i el patrimoni (Alt Forn, Gerència, Castell), la inversió en indústria i les ajudes a habitatge per a la gent del Camp de Morvedre. Mentrestant, els diputats dels partits centralistes han rebutjat els 10 milions d’euros que Esquerra demanava en esmenes als presupostos.
Salut i recordeu!

PP A ESCENA

Sat, 26 Jan 2008 12:49:41 +0100

L’any nou que just ara comença ens ha dut la desagradable sentència del Tribunal Suprem que obliga a desmantellar les obres de rehabilitació i restauració del teatre romà de Sagunt. Un dur tros de carbó des ses reials majestats d’Orient, que no tingueren a bé el recurs de súplica del nostre consistori perquè les dues administracions codemandades, la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt, acordaren que les obres a fer al teatre eren possibles, és a dir, que l’enderrocament era executable.
I el nostre alcalde, Alfredo Castelló, aplaudeix a rabiar aquesta “solució” a la polèmica encetada allà pels noranta pel seu partit contra un projecte (encara per finalitzar) premiat per diverses Escoles d’Arquitectura, així com recolçat per arquitectes de prestigi internacional, Santiago Calatrava entre ells!
La maquinària del Partido Popular en una oposició furibunda, acientífica, demagògica, reaccionària, mesquina... amb la col·laboració del diari Las Provincias de Mª Consuelo Reyna han guanyat la guerra que ells començaren. Ara bé, han de saber que aquella postura contrària dels saguntins s’ha tornat aprovació perquè el poble ha comprovat que la rehabilitació del teatre ha estat útil; la gent constata diàriament, encara que no agrade a gran part, que és un pol que atrau turisme i sap que és l’espai escènic més important que tindrà mai Ciutat Vella.
Doncs, res, Alfredo: a fer un curset de cuina amb el Ferran Adrià, el màgic inventor de la “deconstrucció” de la truita de creïlles. A vore com ens expliques ara a la ciutadania i als veïns, als atemorits comerciants que depenen directament del turisme, a la gent que ens preocupa el patrimoni, als que ens agrada anar al teatre, als que admirem les representacions d’obres clàssiques, als que usem la raó per davant dels apriorismes... a vore com ens convenceu tu i el teu partit de la bondat de tornar a eixe “estat original” del monument!
Per contra, a la gent que volem salvar aquest obra i ens oposem a la seua demolició ens queda, en primer lloc, la manifestació ciutadana i demanar el recolçament a institucions, representants de la judicatura, partits polítics, experts en art i arquitectura, entitats de molt diferent tipus, ciutadans...
Però, especialment, ens hem d’esforçar per explicar als ciutadans encara reticents amb l’actuació que “tornar” al que hi havia serà tornar a l’edifici “pastiche” que era als huitanta (agafeu una foto de principis de segle XX i una altra de just abans de la restauració). Les 16 actuacions que s’hi realitzaren en el franquisme, algunes absolutament patètiques, havien deixat una càvea (lloc per als espectadors) en què sols el 20% era romà. Caldrà ensenyar-los que un teatre romà es caracteritza bàsicament perquè té escena (lloc on hi ha la representació). Estem obligats, en definitiva, a valorar eixe “diàleg” (estètica i gustos a banda) que feren els arquitectes Manuel Portaceli i Giorgio Grassi entre els antics elements i els de nova construcció; ensenyem que el resultat final no intenta ofegar el que hi havia sinó posar-lo en ús efectiu; que tot ha estat realitzat seguint estudis tècnics i de materials sense oblidar l’observació d’altres exemples de rehabilitacions arreu del món.

Us he de confesar una cosa: l’altra nit vaig somniar que l’emperador Tiberi, aquell que establí sancions al segle I a tot aquell qui causara danys als edificis públics, feia guàrdia per Saguntum. I açò, com a republicà militant que sóc, m’ha descol·locat tota la setmana.
Salut i Cultura!

“Jóvenes en red”

Tue, 15 Jan 2008 16:28:39 +0100

Una altra jarra d’aigua freda per a tots els que confiàvem en aquella Espanya plurinacional, diversa, plurilingüística... de què el president Zapatero es vantava abans de començar la legislatura que just hui acaba.
Ara toca això del programa Jóvenes en Red. Diuen els del PSOE que l’objectiu és fomentar la presència personal i social dels jòvens del nostre (?) país en Internet. Aquesta iniciativa del Govern està en el marc de la nova Ley de Medidas de Impulso de la Sociedad de la Información aprovada recentment.
Aquell Estat que ens prometia Zapatero, que caminava _ deia_ fins i tot cap a postures federalistes, ha quedat en una Espanya repressora de les nacions que hi habiten. I açò passa en realitat per una raó ben senzilla i clara: Espanya no pot esdevenir un estat federal, perquè a aquest Estat no hi ha cap ni un que es crega el federalisme, fins i tot no els trobes ni als partits que es diuen federalistes, llegiu PCE i les Izquierdas Unidas discutint per quins són els candidats reconeguts des de Madrid.
Qualsevol intent per mostrar la nostra idiosincràcia, especificitat nacional, reivindicacions en contra d’un Estat monolític mitjançant lleis i normatives que ens faça “sentir a gust” (per usar una expressió-promesa del president espanyol), han estat enderrocades al llarg d’aquesta legislatura. De fet, s’ha arribat a menysprear la voluntat (90%) del Parlament de Catalunya duent a la mínima expressió l’estatutet “ZPillado” i s’ha instigat un anticatalanisme galopant que estructura el discurs espanyolista més caspós i agre.
Pretén algun benintencionat que ens sentim a gust en un Estat que ens nega, que ens insulta i ens menysprea en tot moment com a cultura “diferent” de l’oficial?
Torne al que ens ocupava:
Els dominis personals gratuïts a què opta la població menor de 30 anys són, seguint la filosofia centralista dels legisladors, exclusivament dominis “.es” perquè s’ha concebut en coordinació amb les empreses que presten aquest servei. Quina barra! Per si algú del Ministerio arribara, si no a llegir-me, sí a informar-se’n ahí li va la relació d’empreses registradores de dominis .cat, és a dir, l’extensió que ens situa en el món cibernètic com a allò que som i volem ser:
• • Ascio technologies Inc.
• Dinahosting
• Arsys.es
• Active24
• EnCirca
• Entorno Digital
• interdomain
• MarkMonitor
• MelbourneIT Corporate Brand Services
• PSI-USA Inc.
• Safenames.net
• Nominalia
• Domainregistry.de
• Vario Media ...

Salut i “domini”!

NO A VAUBAN A LA UNESCO, no a un “premi” a l’imperialisme francés contra el nostre poble.

Fri, 9 Nov 2007 21:33:00 +0100

El passat pont festiu de novembre una delegació de militants i amics d’Esquerra de tot arreu dels Països Catalans, entre la qual hi havia una destacada presència de valencians i de militància del Camp de Morvedre, férem costat als companys i companyes d’Esquerra-Catalunya Nord. Per a alguns era la primera vegada per terres del Rosselló, però en breu constatàvem que al mateix territori, la mateixa causa. Els estats francés i espanyol no ens van bé als que volem una nació catalana europea, lliure, socialista i sobirana.
Entre els lemes que s’hi corejaven, ens passàvem la pilota amb complicitat els “perifèrics”: Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació... Amb França i Espanya anem... com tots sabem, vaja!
Mes, ai las! què significava la constant repetició de No a Vauban, merda a Vauban! I és que el desconeixement secular en un país construït de nord a sud i esquarterat pels dos estats europeus centralistes i jacobins et provoca una sensació entre la vergonya i l’acomplexament.
El Joan Ridaura, el president d’Esquerra a la Catalunya Nord, persona compromesa políticament i culturalment ens explicà que Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban fou comissari general per a les fortificacions i enginyer militar del rei Lluís XIV de França (creador de la típica ciutadella amb formes geomètriques i muralles en estrela).
Arquitectura a banda, fou una peça clau en l’empresa de les conquestes i el sotmetiment dels pobles conquerits per l’Imperi francès el segle XVII i, així, el nostre poble va patir de valent les seues arts bèl·liques i la seua ferocitat en l’obstinació per liquidar la resistència i la identitat pròpia.
Així, doncs, Vauban no es mereix el reconeixement de l’Organisme de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), la finalitat del qual (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.» Una altra de les seues prioritats és la promoció de la diversitat cultural dels patrimonis materials i immaterials i el seu compromís a favor de l’educació per la pau i del multilingüisme.
Evidentment Vauban i UNESCO són contraris. Res d’açò coincideix amb la idea de crear aquesta xarxa de fortaleses, sinó que va servir d’instrument de repressió contra el poble català i més tard de plataforma des de la qual ajudar al Borbó Felip V contra Barcelona a la Guerra de Successió. Les conseqüències derivades foren discriminacions tant a nivell lingüístic com a nivell cultural, per cert, discriminacions denunciades per la mateixa Unesco i l’ONU.
Contràriament, altres veus valoren com positiu el desenvolupament turístic i econòmic d’algunes ciutats de la Catalunya Nord, però aquest dinamisme no pot permetre la celebració d’un Vauban símbol de les nefastes conseqüències que la nostra nació pateix al nord amb república i al sud amb la monarquia instaurada amb col·laboració de la pàtria de la liberté, egalité i fraternité.
Per tot açò, us recomane que entreu a http://www.federacio.cat per saber-ne més i signar la carta adreçada a la UNESCO.

L’Església catòlica i el seu bàndol

Mon, 29 Oct 2007 20:26:44 +0100

Vaja per endavant que l’Església catòlica té tot el dret a honrar els seus. Aquells religiosos que foren víctimes dels excessos de la primera etapa en què, en territori encara republicà, patiren les malifetes dels que veien en ells a representants del Glorioso Alzamiento. Quede clar també el nostre respecte per aquelles víctimes, per cert, en record de tots els quals hi ha hagut memòria particular i pública sobrada durant 40 anys.
Ara bé, vull destacar que l'afany de reconciliació per part de l'Església catòlica mostra altíssims nivells d’irresponsabilitat perquè oblida, obvia i, per tant, menysprea la resta. I, en no reivindicar totes les víctimes, segueix així posicionant-se en contra d’allò que el seu evangeli preconitza: l’estima per l’altre. En actes com ara els de la canonització massiva, no hi ha repulsa contra els que provocaren la guerra, establiren la dictadura del general Franco i promogueren la posterior repressió organitzada contra individus, partits polítics, entitats culturals... I, especialment, contra la nació dels catalans, balears i valencians: recordeu si més no la màxima “España antes roja que rota”. Què ha canviat des d’aleshores fins a les paraules del portaveu de la Conferencia Episcopal, Martínez Camino? "Lo necesitamos [l’acte de beatificació] en estos momentos en que la reconciliación nacional parece amenazada".
L’altra conseqüència directa d’aquesta beatificació és el posicionament en contra just en aquests moments polítics en què s’aprova la Llei de la Memòria Històrica. Per cert, un parèntesi: llei davant la qual Esquerra Republicana votà en contra al Congreso a pesar d’haver-hi treballat tant, perquè no condemna ni deslegitima la dictadura en no reconèixer la condició de víctima a les persones represaliades. Però sobre aquest punt, ja en tornarem en un altre moment!
D’aquesta manera, la jerarquia catòlica espanyola crida en col·laboració amb la seua mediaticoagressiva caverna i, mai millor dit, “urbi et orbe” que sols recolza un bàndol, el seu, i ens llança a la cara tot un seguit de qüestions: la negació del reconeixement d’haver anat de la mà del franquisme a més d’haver servit de ferramenta per a la seua implantació, es situa en contra de les lògiques compensacions morals i econòmiques per a la gent perseguida per actes repressius del franquisme, no reconeix els que patiren privació de llibertat per motius d’opinió, d’idees, sexual... oblida els exiliats, menysté la incautació de béns particulars i de partits, es riu de la documentació incautada amb finalitat repressora...
Conclouré: hi ha ciutadans que resistim, que vivim fora de l’aprovació de la Memòria de mínims, que sols canviarà el paisatge, i molt, molt lluny de l’Espanya de mantellina i rosari que pretén arribar a les 10.000 beatificacions, de màrtirs de la Guerra Civil. Precisament els que diuen que no s’ha de remoure el passat!

Salut i memòria!

De la Conferència Nacional del 20 d’Octubre

Wed, 24 Oct 2007 08:42:32 +0200

Som com som: assemblearis, crítics i profundament democràtics. I així les conseqüències que se’n deriven. La militància s’ha expressat i el resultat és que les línies del partit cara a les properes eleccions generals ja té les línies d’actuació ben marcades i decidides entre tots nosaltres. Una ponència que ha aplegat 450 d’un total de 460 esmenes al text original. I n’hem de presumir, de l’alt grau de participació i d’exposició de diferències; de l’aprovació de la ponència per un 82% dels presents.
Esquerra ha guanyat, la militància guanya, i la directiva pren nota d’aquest “toc d’atenció” d’una part de militància que obliga a reformular projectes.
Al míting de Carod, es respirava tot aquest equilibri i es destacava el triomf comú. La premsa, com sempre, pel seu camí interessat: esbiaixada del que va passar al Palau de Congressos. En aquest sentit, una curiositat: el diari Avui ha fet el balanç més objectiu des de la seua última etapa amb el grup Godó; i això, honestament, cal destacar-ho perquè se n’ix de la línia habitual de càstig contra el nostre partit.
Tot seguit i amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner, ens encoratjava el president a crear un partit líder, que ha d’adaptar les seues estructures internes per tal de connectar amb les nostres bases i la ciutadania sobre allò que decidim, explicant-los la política que estem fent.
Hem deixat a les clares que som un partit plural suma de sectors i sentirs menors i diferents, progressisme i país, memòria històrica i republicanisme, sobiranisme... Només triomfarem si sabem mantenir junts aquesta pluralitat la qual cosa ens portarà a una situació semblant a la del 1931, on Esquerra no sols fou majoritari sinó hegemònica. Sols si connectem amb la majoria del país tornarem a ser-ho.
Per últim, una nota per aquells que miren Esquerra amb recel i prejudicis cobats sobre etnicismes i postures nacionals decimonòniques: per tal d’acreditar-nos calia travessar uns passadissos d’acord amb el cognom de cada militant. Un altre tòpic prejuciós i fals! El primer era Abad, l’últim Zamorano.
Visca la gent d’Esquerra Republicana!