Anna Martínez

ZAPATERO I LES BOMBES DE DISPERSIÓ (també dites de raïm )

Thu, 22 May 2008 19:58:33 +0200

Del 19 al 30 de maig es celebra a Dublín (Irlanda) la Conferència Diplomàtica sobre Municions de dispersió, amb la fi de negociar i aprovar el primer tractat internacional legalment vinculant per a prohibir aquest tipus d'armes.
En aquesta conferència, que s’emmarca en el procés iniciat a Oslo al febrer de 2007, un grup d'Estats -l’espanyol entre ells- organitzacions de Nacions Unides, el Comitè Internacional de la Creu Roja i altres organitzacions humanitàries, es torna a reunir per a discutir com dirigir de forma efectiva els problemes humanitaris causats per les bombes de dispersió, és a dir, la prohibició del seu ús, la producció i l'emmagatzematge que provoquen danys inacceptables a la població civil des de fa 40 anys.
El seu aspecte i grandària fa que pareguen de joguet i resulten d'allò més vistoses per a les xiquetes i els xiquets, de tal manera que s'estima que un 60% de les víctimes civils d'aquestes bombes són menors.
Malgrat la seua perillositat, quasi 50 empreses, entre elles les 2 espanyoles INSTALAZA S.A i EXPAL, fabriquen actualment aquesta munició que provoca lesions i morts de civils de manera indiscriminada. Tanmateix el govern espanyol manté, a pesar del compromís de la cimera d'Oslo, l'eliminació total de la fabricació i ús d'aquest tipus de munició i protegeix la postura de les empreses armamentístiques, a diferència de països com Noruega, Àustria o Bèlgica.
El Grup Parlamentari d'Esquerra presentà a la passada legislatura, concretament al febrer de 2007, una iniciativa parlamentària al Congrés on instava al Govern Espanyol a prohibir la fabricació de bombes de dispersió, així com a promoure la destrucció de l'arsenal en poder de les forces armades espanyoles. A més d'aquesta iniciativa, l’exdiputada d’Esquerra Rosa Maria Bonàs instà el Govern espanyol que donara suport en totes les instàncies internacionals oportunes a l'adopció d'un tractat internacional per a la prohibició d'aquest tipus d'artefacte, així com que garantira que les tropes de la Unió Europea mai més no les utilitzaren en el marc de les operacions militars en què intervinguen, d’acord amb la resolució del Parlament Europeu a l'octubre de 2004.
A aquesta cimera, el govern de Rodríguez Zapatero ha de fer el màxim esforç en primer lloc per a la consecució d'un tractat humanitari i de desarmament que establisca un recolzament total a la prohibició de bombes de dispersió cap a finals de 2008; a més a més, ha de situar la protecció de civils com a prioritat de les negociacions i donar suport a un tractat sense excepcions, retards ni escapatòries.
Cal, per tant, que Rodríguez Zapatero, que és va comprometre amb la recent Llei 53/2007 sobre control del comerç exterior de material de defensa i doble ús a promoure i recolzar les iniciatives nacionals e internacionals, no “oblide” ara treballar per la prohibició d'aquest tipus d'armament tant a l'àmbit de les Nacions Unides com als organismes multilaterals.

Publicitat, televisió i sexisme

Wed, 9 Apr 2008 20:08:25 +0200

La publicitat ha esdevingut al llarg dels anys la tècnica aplicada per induir el públic a determinats comportaments, des de la tradicional premsa escrita fins a internet i les noves tecnologies. Aquesta finalitat persuasiva i la seua insistència han fet que els anuncis publicitaris ens bombardegen, malauradament dia a dia, amb imatges que per a les dones no només no reflecteixen els nostres avanços socials, sinó que mostren al gran públic valors i ideologies estereotipades, així com missatges retrògrads.
La presència de la televisió a les nostres llars ha canviat de manera significativa les relacions humanes, ja que bona part del nostre temps lliure s’ha vist substituit per hores davant de la xicoteta pantalla amb la substitució de l’intercanvi personal per l’experiència mediàtica.
Així la cosa, els rols que podem trobar als mitjans de comunicació ens mostren a les dones com a persones passives, dependents, que es fan càrrec de les tasques de la llar i la cura de la familia, mentre que l’home és el protagonista, el centre d’atenció i tot el seu món es desenvolupa a l’àmbit públic.
Aquesta hipocresia promoguda pels mitjans de comunicació, que rebutgen incloure als seus productes la imatge real de la dona professional a tots els àmbits, reflecteix un cop més el masclisme derivat de l’estructura patriarcal, per la qual cosa, en acabar la jornada laboral remunerada, asumeixen les tasques domèstiques patint així una doble jornada laboral.
Tots aquests fets afecten més encara a la joventut, col·lectiu especialment vulnerable a les estratègies publicitaries, sobre el qual es mostra una imatge irreal i alhora degradant del paper de la dona en la societat actual. Així, aquest esquema patriarcal no acaba mai on els rols s’imposen d’una manera directa i sense complexes, exemples retrògrads de dona passiva, sumisa i quasi obligada per raons culturals a la cura de la família i de la seua bellesa com a únic leitmotiv.
D’entre els mitjans de comunicació de massa, la televisió assoleix els més ampli índex d’audiència i, per tant, ha de ser eina fonamental de transmissió de valors reals, de formació i informació, no de menyspreu vers les dones. Per posar-ne un exemple, els típics spots publicitaris de detergent per a la rentadora, on la figura femenina ha estat, és i serà el referent d’aquestes feines amb el conseqüent alliberament per als hòmens.
Per una altra banda, els valors de la família tradicional heterosexual, monogàmica i patriarcal que ens mostren diàriament els mitjans de comunicació no sols és una irrealitat, és un exercici absurd de negació d’altres formes de convivència com ara les famílies monoparentals, les parelles del mateix sexe, etc, malauradament excloses dels anuncis televisius.
Diguem prou a aquest atac a la dignitat de la dona, a la manipulació per part d’aquestes grans empreses que, per guanyar diners, no els importa menysprear les dones amb aquests anuncis; diguem prou als programes de televisió que a la franja horària de prime time ens ofereixen una imatge distorsionada i irreal de la dona perfecta, guapíssima, prima i triomfadora, i que tant de mal està fent a la nostra joventut.
Denunciem davant les autoritats competents qualsevol manifestació per part de les
televisions, ràdios o qualsevol mitjà de comunicació aquest abús sense sentit. No podem
romandre quietes: és un dret i una obligació fer-ho per nosaltres i els nostres fills i filles. No oblidem que som dones professionals en tots els àmbits socials, no sols mares i mestresses de casa. Amb l’exemple d’aquestos programes ridículs on es posa de manifest el masclisme més absolut es demostra que la lluita encara no ha finalitzat.

Esquerra davant la deficient Llei d’avortament.

Sat, 26 Jan 2008 12:53:08 +0100

Davant l’alarma social creada arran de la detenció de diverses persones en clíniques de Barcelona i Madrid on pressumptament es realitzaven avortaments il·legals, no podem deixar de mostrar la més ferma repulsa per aquest fet i el tractament alarmista de diferents sectors conservadors obstinats a criminalitzar el dret de les dones a decidir en una qüestió tan personal com és el seu cos.
La pressió social contra l’avortament no ens ve de nou. Els moviments feministes han recorregut un llarg camí per defensar els drets de les dones i un d’ells és l’avortament, però seguim sense avançar en aquesta matèria. Així, la legislació espanyola en matèria d’avortament, a més d’il·limitada, hipòcrita i desfassada (recordem els canvis socials esdevinguts al llarg dels seus vint anys de vida), necessita d’una revisió per crear un marc jurídic que protegisca tant als professionals que es dediquen a aquestes pràctiques, com a les dones que decideixen exercir el dret sobre el propi cos.
El president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, va prometre en el programa electoral de 2004 una llei de terminis que, un cop finalitzat el seu mandat, no ha complit, i en aquest moments i quan es posa en marxa tota la maquinària electoral, rebutja qualsevol debat i no inclou al seu programa electoral cap modificació de la Llei d’avortament.
Així mateix considerem profundament electoralista i hipòcrita el recolzament oferit pel titular de Sanitat, Bernat Sòria, a la presidenta de l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, Eva Bermejo, després de la persecució de les darreres setmanes. Ha tingut tota una legislatura per a canviar la llei de terminis i ara es fà la foto de portada amb l’Eva Bermejo per no perdre el vot feminista.
Per si amb açó no en tenim prou, el candidat a president des de la “dretona”, Mariano Rajoy, anuncia que si guanya les eleccions crearà un Ministerio de la família. Faltarà vore si amb l’aliança ultracatòlica de l’Esglèsia es dediquen a perseguir i assetjar aquelles dones que decideixen a avortar i als professionals que ho fan possible.
Per contra, el nostre grup parlamentari va presentar a principis d’aquesta legislatura al Congreso de Diputados una proposició de Llei sobre la modificació de la disposició derogatòria de la Llei Orgànica 10/1995, del Codi Penal, proposta que va ser desestimada per una majoria de la cambra.
Des d’Esquerra-País Valencià apostem per una llei de terminis que pose fi a la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs i que, no cal dir-ho, es faça amb el consentiment de la dona i amb les condicions mèdiques adequades. Els republicans volem una llei on el dret penal sols regule la pràctica d’avortaments realitzats sense aquest consentiment o practicat per persones sense titulació; volem també que la llei de terminis siga una realitat i no un debat social o una caça de bruixes per part dels sectors més conservadors i retrògrads d’aquesta societat; que el respecte i el tracte digne que es mereixen les dones que desitgen decidir sobre el seu cos, siga una qüestió que sols els afecte a elles, sense pressió de cap col·lectiu públic o privat.

EL SOROLL DE SOTANES

Tue, 15 Jan 2008 16:20:49 +0100

“Amb l’església hem entropessat”, així comence aquest article d´opinió molt a propòsit de les darreres declaracions de la Conferència Episcopal Espanyola al voltant de la seua defensa de la família tradicional, del rebuig dels matrimonis homosexuals i del divorci exprés.

L’església constitucional segueix pensant de manera medieval, arcaica. Aquesta jerarquia fonamentalista que sembla obviar la societat actual, les estructures familiars derivades dels nous temps, posa de manifest el patetisme que s’ha instal·lat a la seua institució mitjançant els discursos que ofereix. Com un nou Torquemada, Rouco Varela intenta animar la precampanya electoral com si fos un polític neuròtic, insuflant una moral hipercatòlica pròpia de l’época franquista més dura.

Aquest autoritarisme de Rouco vers les famílies “no tradicionals” com ara les formades per parelles homosexuals, les monoparentals (la meua per exemple), resulta anticonstitucional i, paradoxalment, totalment anticristià.

Què es pensa el arquebisbe Torquemada? que la família tradicional
que viu al tercer pis es més feliç i millor educada que la monoparental com és el meu cas i la dels meus estimats amics gais del primer esquerra? Potser els valors de tolerància, amor i respecte vers tothom sense distinció de gènere o color que li ensenye a la meua filla no són vàlids per a l’Església espanyola?

Ja està bé: no es pot insultar la intel·ligència de les persones! I romandre callats, parats i deixar-ho correr... Aquestes manifestacions són un atac directe als drets humans i no es pot quedar així, no es pot permetre que a la societat del segle XXI, personatges intocables de l´Església, ens diguen com hem de viure la nostra vida ni tractar-nos com pàries.

NO, ja està bé! Les sotanes tenen el seu lloc als púlpits de les esglésies i nosaltres, famílies monoparentals o “tradicionals” el
nostre. Ja és difícil aquesta societat de desilgualtats perquè vinga un retor a dir-nos com hem de viure la nostra vida.

LA LLEI DE DEPENDÈNCIA O “EL CUARTO PILAR DEL BIENESTAR”

Thu, 22 Nov 2007 20:12:17 +0100

El passat dia 1 de gener entrà en vigor La Llei de la Promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, la famosa Llei de Dependència, que el govern de Zapatero anuncià i rendabilitzà políticament sols amb el seu anunci.
Aquesta llei suposa que, per sempre, els ciutadans i ciutadanes que es troben en situació de dependència (per raons físiques, psíquiques o per qüestions d'edat) rebran per part de l'Estat tot el necessari per a resoldre aquests problemes d'autonomia personal, valorant la situació de cada persona i posant al seu abast tots els recursos que calguen (cuidadors, residències, ajudes tècniques…). En el vuité país més ric del món, és una obligació tenir una mesura com aquesta.
Ara bé, després d'onze mesos d'aprovada aquesta norma que hauria de ser el quart pilar de l'Estat del Benestar, és objecte d'una lluita política, i de xifres, que no ha suposat canvis importants en la vida dels possibles beneficiaris. Segons el calendari d'actuacions, el 2007 correspon als grans dependents i, fins 2015, la resta de persones avaluades segons el grau de dependència.
En primer lloc fou la composició del Consell Territorial de la Dependència, després l'absència del barem per avaluar a les persones dependents i, per últim, la manca de regulació del copagament (la part que han de pagar les famílies).
El vicepresident del Consell i titular de Benestar Social, Juan Cotino, considera que l'aplicació d'aquesta norma al País Valencià és insuficient pel que fa al percentatge destinat pel Govern per finançar-la, és a dir, el 20% i reclama el 50% per a tots els serveis socials que es desenvolupen en territori valencià. Així és que, després de no haver signat el conveni de 2007, la transferència de 21.6 milions d’euros està bloquejada perquè el Ministeri no es vol comprometre per escrit amb aquest finançament exigit pel conseller Cotino.
Fins ací les dades, les xifres, la part teòrica de la Llei. Però els afectats, els que conviuen amb els discapacitats físics, psíquics, sensorials, què diuen? què pensen? Aquesta és la realitat del benestar social dels ciutadans, els que esperen les prestacions, les ajudes a domicili, de teleassistència, el servei d’atenciò residencial…
Aquests malalts, les seues famílies, per a ells és fonamental assabentar-se què fa el seu govern central i/o autonòmic per millorar la seua qualitat de vida, sense perdre’s en finestretes d'informació, paperassa, barems i tot allò que els cal per poder rebre tot el que els han promés.
Sols un exemple: als minusvàlids psíquics no els donen la puntuació suficient per tenir el dret d’estar inclosos dins de la Llei de Dependència, per la qual cosa podem deduir que, al final, aquesta llei és una de tantes lleis que aproven i que després no doten dels mitjans econòmics perquè tothom tinga els mateixos drets en matèria de salut.
Cap govern hauria d'escatimar mitjans de ninguna classe i condició per oferir un benestar real. Cal que es note que les persones més dèbils són les més importants; que la gent gran, la que ha alçat aquest país i que ara pateix una minusvalidesa, física o psíquica, puga gaudir dels beneficis d’aquesta publicitada llei; que per als familiars que conviuen i sofreixen la manca de salut de la gent que estimen açò signifique també una millora en la seua qualitat de vida.

25 DE NOVEMBRE DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA VERS LES DONES, UNA DATA QUE NO HEM D’OBLIDAR.

Sat, 10 Nov 2007 11:36:33 +0100

El 25 de novembre de 1960 les germanes Mirabal- Pàtria, Minerva i Maria Teresa, lluitadores actives contra el dictador Rafael Trujillo en la República Dominicana, foren salvatgement torturades i assassinades per la policia secreta del dictador.
En 1999 l´Assemblea General de les Nacions Unides donà caràcter oficial i declarà el 25 de novembre com Dia Internacional de l´Eliminació de la Violència contra les dones.
En la guerra i en temps de pau, les dones són víctimes d´atrocitats, violacions, colps, mutilacions fins i tot se´ls nega el dret de néixer... múltiples causes de violència que, malauradament, és una expressió quotidiana a l´àmbit familiar.
La violencia vers les dones és un fenomen social que té múltiples i diferents dimensions; va més enllà dels casos individuals, ja que és un fenomen que reflecteix les relacions de poder. Les dades són preocupants a l´àmbit familiar: el 73% de les denunciants sols ho fa quan ha rebut més d´una agressió, tot un drama personal amb profundes arrels culturals a més d´una xacra social.
Diàriament ens assabentem de noves agressions i morts sols per decidir que No, que No suportes més colps, vexacions, que ja estàs farta de dormir amb el teu Enemic.
Hem d´aconseguir un rebuig social de la violència de gènere, transmetre i difondre a la societat una imatge positiva de les dones en el seu conjunt, reconèixer el seu valor com a motor a tots els àmbits de la societat, practicar polítiques de sensibilització i de prevenció...
Hem de cridar alt i fort “No més violència contra les dones”, perquè no és una cosa que els passa als altres; et passa a tu, a les teues amigues i a la teua família. Hem de dir No a aquesta indignant atrocitat.

http://www.esquerra.cat/donesambtotselsdrets/

A propòsit del violador de la Vall d’Hebrón

Mon, 1 Oct 2007 11:58:54 +0200

La surtida de presó de l’anomenat violador de la Vall d’Hebron planteja un cop més la necessitat d’obrir un debat polític i social de per què aquest sinistre personatge encara no rehabilitat estiga de nou al carrer.
No cal que ens enrotllem parlant del codi penal, de l’anomenada doctrina Parot; el que ens preocupa a la gent corrent, la qüestió de fons, és què passarà amb aquest violador patològic,(amb tots els violadors patològics, al capdavall), si tenim dret d’assabentar-nos d’on viurà, si tindrà ja mateix un seguiment per part de les autoritats... En definitiva, tot allò que ens interessa als ciutadans sense caure en mesures aberrants o anticonstitucionals.
L’alarma social creada arran d’aquest fet és ben certa; tothom en parla, comenta, però amb això es queda; paraules al carrer, als llocs de treball, que si no compleixen la totalitat de la comdemna, que si la castració química (fet demostrable que no serveix per a res) recomanacions dels psicòlegs que ens adverteixen de la no rehabil·litació d’aquests monstres… així seguiríem.
Sols una reflexió per al titular de Justícia:
per a quan l’anàlisi en profunditat d’aquesta qüestió? deixem la demagògia per a una altra ocasió i promoga lleis que ens facen creure amb la justícia d’un país democràtic i no d’una república bananera.
A hores d’ara José Rodríguez Salvador és al carrer i els nostres fills i filles també.