Poc o molt puc anar seguint les peripècies d’aquella parella basca que començava el seu viatge de noces dimecres passat.
Van poder marxar de Rangoon sense cap més complicació, tret d’haver hagut de retardar un pèl la sortida a causa del toc de queda.
Ara són a Bagan, a l’interior del país, un lloc irreal, fora del món, lluny del soroll de trets, lluny de tot. On l’única conseqüència dels tràgics fets d’aquests darrers dies a Rangoon es tradueix en el neguit dels turistes pel que pugui passar els propers dies.
Bagan està tranquil i la nostra parella pot fer la visita turística tal com estava previst. La pagoda Shwezigon, i alguns dels més de tres mil temples, mig en runes, que hi ha escampats per una vasta zona. Espectacular, increïble, immens. Què carai fan tots aquests temples aquí escampats, al mig de no res? Ah, algun dia, quan les aigües baixin més calmades, m’agradará d’explicar-vos-ho.
Ara ens preocupa què fan uns turistes viatjant com si res en país revoltat. El govern espanyol es preocupa com nosaltres i s’ha posat en contacte amb la nostra parella, per saber què pensen fer. I ells volen continuar, confien en la guia que els acompanya i que els assegura que en l’itinerari que tenen previst per la propera setmana no han de passar per enlloc que sigui perillós.
Malgrat que els mitjans d’aquí diuen que el govern ha tallat els telèfons, la nostra parella ha pogut parlar una bona estona amb la seva família. Els telèfons mòbils d’aquí allà no funcionen. Han trucat a casa seva des del telèfon de l’hotel, una trucada curta, perquè els preus que cobren als hotels per trucar a l’estranger són abusius: entre 7 i 10 dòlars per minut. I això és així des de fa anys i no té res a veure amb la situació convulsa que es viu des de fa dues setmanes.
Però amb un minut n’han tingut prou per poder donar el número del mòbil de la guia birmana, des del qual fa dos dies que no pot fer trucades, però de moment encara en pot rebre. I d’aquesta manera els nostres bascos han pogut parlar llargament per tranquilitzar els seus.
Els han pogut explicar que aquest vespre han vist un espectacle de marionetes en un restaurant ple de guiris, turistes com ells: un nombrós grup d’alemanys, japonesos, xinesos, thailandesos, una parella d’italians i un petit grup d’espanyols, que no sabien res de les notícies dels darrers dies.
Demà continuaran el seu viatge, en cotxe cap a Mandalay, la segona ciutat del país, on també hi ha vigent el toc de queda. No esperen tenir cap problema. La guia diu que demà no es vestirà amb l’uniforme habitual de l’agència: brusa blanca i longi (una mena de faldilla, llarga fins els peus) vermell. No vol que la confonguin amb els protestants.
La consigna, a Rangoon, es, ara, vestir de vermell. Els protestants l’escullen com a símbol dels 15 morts, comptant els monjos i el ciutadà japonès que han sacrificat les seves vides en aquesta causa, que han vessat la seva sang participant en manifestacions pacífiques contra la junta militar.
.
divendres 28 setembre 2007
