Qui és Aung San Suu Kyi?

Què passa a BirmÀnia?

Quan vaig començar a escriure aquest blog, ara fa dues setmanes, no podia sospitar que la situació es posaria tan interessant i que el volum de notícies m’acabaria desbordant tan aviat.

Vaig visitar Birmània per primer cop l’estiu del 2005, i des de llavors hi estic enganxat emocionalment. He buscat i llegit tots els llibres i revistes i he navegat per un munt de pàgines web. Fins i tot em vaig procurar la pel.lícula “Objetivo Birmania”, que a part del nom poca cosa més té a veure amb el país.

De tot el que he trobat, la font més valuosa de notícies és la web The Irrawaddy, que ja he citat en altres ocasions, feta per birmans a l’exili, a Thailàndia, escrita en anglès i birmà. Amb el ritme a què em tenien acostumat durant aquests dos darrers anys, pensava nodrir-me’n de temes per anar comentant-vos, com a molt un cada dues setmanes. Però, coincidències de la vida, ha coincidit que he començat aquest blog amb que el país viu una de les situacions més convulses dels darrers vint anys. No em queixo, ja m’agrada, però el temps no em dóna per comentar totes les notícies interessants que m’agradaria explicar.

Des del darrer dia, dijous, tenim:
— Els monjos decideixen de manifestar-se cada dia.
— Els estudiants s’hi sumen, donant-se les mans i formant cordons de seguretat per protegir els monjos.
— Els monjos, que fins ara només demanaven que els militars es disculpessin, diuen que continuaran les seves manifestacions fins que caigui el govern.
— Una manifestació de monjos a Rangoon passa per davant de la casa de Aung San Suu Kyi i s’hi atura un moment.
— També a Rangoon, els monjos passen per davant l’ambaixada xinesa.

Quedem-nos amb aquests dos detalls: Aung San Suu Kyi i l’ambaixada xinesa. Aquests monjos són uns cracks! Res de discursos ni cridòries: simplement, el llenguatge dels gestos. Passem per davant d’aquí, passem per davant d’allà. No cal dir res més.

Deixaré el paper dels xinesos per a un altre dia, i avui aniré per “la senyora”. Qui és Aung San Suu Kyi?

Ella és una dels líders del NLD, el partit que va guanyar, per un aclaparador 80%, les eleccions celebrades a Birmània l’any 1990. Però els militars encara no han trobat el moment de transferir el poder.

L’any 1991 li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau “per la seva lluita no-violenta en defensa de la democràcia i els drets humans”

Des del 1989, amb diferents periodes, la mantenen en arrest domiciliari, sense que hi hagi cap càrrec contra ella. Llegiu-ne més a la web del PEN Català.

L’any 1999 el seu marit, l’anglès Michael Aris, patia un càncer terminal, i ella va haver de triar entre poder-lo veure per darrer cop o quedar-se al costat del seu poble. Ni el marit podia obtenir el visat per entrar a Birmània ni ella, si marxava a Anglaterra, podria tornar-hi. Es va quedar amb el seu país.

L’estiu del 2005, visitant la ciutat de Monywa, vam passar pel costat d’una estàtua, i preguntant a la guia qui era el personatge, (un militar considerat un heroi nacional com a pare de la independència) la resposta de la guia fou “és el pare de la senyora”. Els birmans, que tenen por dels espies secrets que hi per tot arreu, no parlen mai obertament de política, i tenen por de pronunciar el seu nom, i per això l’anomenen senzillament “the lady” o “la senyora”.

Si mai aneu a Birmània, un bon regal per als amics que fareu allà és sens dubte el llibre “Letters from Burma”, editat en castellà per Circe, una recopilació d’articles que Aung San Suu Kyi escrivia per a un diari japonès. Si el llegiu vosaltres abans de regalar-lo segur que se us encomana l’admiració que els birmans li tenen.

La fotografia és de www.pbs.org.

diumenge 23 setembre 2007