Qualsevol diari que agafeu d’aquests darrers dies parla de Birmània. Diaris d’informació general, s’entén. Per exemple, la Vanguardia d‘avui, dues pàgines senceres, la 3 i la 4.
El ritme de les notícies no afluixa, i per tant, estic completament desbordat:
— La gent s’afegeix a les manifestacions dels monjos que dia rera dia es produeixen arreu del país. 20.000, 100.000, 300.000 persones, la més nombrosa a Rangoon.
— El capitost Thang Shwe ha convocat d’urgència els membres de la junta militar per veure què han de fer. Per TV3 diuen que decreten l’estat d’emergència, però no ho trobo confirmat enlloc.
— L’Onu, els Estats Units, Anglaterra… dirigents d’arreu del món hi diuen la seva. Fins i tot els xinesos, que demanen que les protestes es resolguin “de la manera adequada”. Quina por!
Però bé, de tot això en sabreu més per diaris, ràdios i televisions. Jo el que volia era parlar-vos de què diuen els diaris birmans.
Per sorprenent que pugui semblar, no en deien res. Res de res. Ni una línia. No està passant res. Mireu la web del “The new light of Myanmar”, un diari editat a Rangoon en versió anglesa. Ahir, per a ells, la notícia més important era que un secretari havia rebut l’equip femení de la selecció nacional de futbol, que ha guanyat el campionat del sudest asiàtic.
Avui m’han esguerrat el comentari i almenys l’edició web està íntegrament dedicada al tema amb aquests titulars:
— No sé quin comitè ha de recordar als monjos que no poden participar en els afers seculars.
— Tots els monjos han de recordar els articles 81, 83, 85 i 86 de no sé quina llei, que diu el que no poden fer.
— Qui no faci bondat rebrà
— Els monjos superiors dels monestirs han de parlar amb els seus deixebles
— L’origen dels problemes és l’acció dels destruccionistes interns i externs, que estan gelosos del desenvolupament nacional i l’estabilitat. Algunes energies gobals, amb la col.laboració dels grups destruccionistes inciten els disturbis.
(admeto que en faig una traducció lliure, però respectant l’esperit).
“Com aquí abans”, direu. Jo no ho vaig viure, però recordo que aquí es parlava d’una “confabulación judeo-masónica-comunista”. I és que els militars no tenen imaginació.
.
dimarts 25 setembre 2007
