Hi ha qui pensa que la situació actual a Birmània es pot comparar als fets del 88. Aquest any és present en el memòria del tots els birmans, perquè arreu del país es van produir importants manifestacions, bàsicament d’estudiants, en contra del govern militar, llavors amb el general Ne Win al capdavant.

 

És un record dolorós. És el Tiananmen birmà. En una de les manifestacions, a la capital, Rangoon, ara Yangoon, la policia va “disoldre” els estudiants a base de trets, provocant un bany de sang. amb centenars de morts.

 

La conseqüència d’aquells fets va ser un cop d’estat que va acabar amb el govern de Ne Win però el poder el seguien tenint els militars. Van prometre eleccions democràtiques, que es van convocar el maig de 1990, i en les què va guanyar per un aclaparador 80% dels vots el NLD, el partit liderat per Aung San Suu Kyi.

 

Com que no era el resultat que havien previst els militars, van dir que esperarien una mica a transferir el poder. I encara esperem.

 

És innegable que la situació actual té certes similituds amb els fets del 88. Unes protestes que s’originen per la nefasta política econòmica del govern militar. Unes protestes que s’escampen arreu del país. Però també hi ha certes diferències, una de les quals és el paper que juguen les noves tecnologies. Els mòbils, l’internet, el youtube, permeten que el que passa ara a Birmània s’escampi ràpidament arreu del món.

 

Algun dia haurem d’explicar els problemes que hi ha a Birmània, ja habitualment, per coses que a nosaltres ja ens resulten tan senzilles com accedir a un telèfon mòbil o al correu electrònic.

 

Però bé, al capdavall hi ha qui té mòbil i qui té accés a internet. En aquests dies de “revolta”, molts periodistes han vist com els seus mitjans de comunicació amb l’exterior han “deixat de funcionar”. Però també, al capdavall, acaben trobant la manera de reconnectar-se amb el món exterior.

 

Gràcies a molta gent que amb el seu mòbil pot gravar el que passa allà, molta gent com jo i vosaltres podem estar al cas dels patiments d’aquest poble. El que no sé és si amb això n’hi haurà prou…