“La senyora”, la premi nobel de la Pau, la líder del principal partit democràtic de Birmània, Aung San Suu Kyi, després d’haver estat arrestada més de 12 dels últims 18 anys, ha estat alliberada.

 

Bé, no encara, però aviat, aviat. Deixeu-me que em vagi preparant per a aquest dia. Fa molt temps, molt abans de començar a escriure aquest blog, que tinc clar que aquesta és la millor de les notícies que podré escriure en la meva vida. I ara que el moment s’apropa, ja cal que ho assagi, perquè quan sigui el moment les llàgrimes no em deixaran veure el teclat.

 

Què em fa creure que aquest fet és a punt de produir-se? Sens dubte les ganes que en tinc. Però també la lectura dels fets objectius d’aquests darrers dies, que es poden resumir així:

 

— dissabte, 2 de novembre, l’enviat especial de les Nacions Unides, Ibrahim Gambari, inicia una nova visita a Birmània, per entrevistar-se amb representants del govern i de l’oposició.

— dijous 8 de novembre, l’enviat especial de les Nacions Unides, després de reunir-se amb amb “la senyora” a Rangoon, fa públic un comunicat de Suu Kyi, en què es declara preparada per a cooperar amb el govern per fer un èxit del procés de diàleg que empara l’ONU

— divendres 9 de novembre, Suu Kyi es pot reunir amb membres del seu partit, l’NLD, per primer cop en molts anys.

 

D’acord, tot plegat és ben poca cosa. D’aquests militars no se’n pot esperar gaire res de bo. No deixaran el poder així com així. L’únic que pretenen es anar guanyant temps.

 

Potser teniu raó. Però deixeu-me que somïi una mica. Deixeu-me pensar que potser aquesta vegada la feixuga i lenta maquinària de la diplomàcia internacional ha trobat una via per anar avançant dins l’espesa selva birmana. Que les sancions econòmiques imposades ara pels Estats Units han aconseguit de tocar punts sensibles de les butxaques dels militars i els seus acòlits. Que els xinesos els han fet arribar missatges clars que ara la cosa va de veres.

 

Deixeu-me somiar que el món pot canviar, que el món pot millorar.