A la comunitat internacional se li està acabant la paciència amb el govern militar de Birmània i el pas de tortuga amb què es mouen cap a la democràcia.
Això és el que va venir a dir el senyor Ban Ki-Moon, aquest dilluns a Thailàndia. El senyor Ban Ki-Moon és un coreà que està al capdavant de l’ONU. No sé si és correcte dir que el senyor Ban Ki-Moon és qui mana ara a l’ONU, però sí que sé que és del tot incorrecte dir que l’ONU és qui mana ara al món. Tot i així, si alguna cosa fa la “comunitat internacional” en relació a Birmània, o si alguna cosa pot fer en el futur, sens dubte que l’ONU és el marc més adequat.
El coreà Ban Ki-Moon, com a secretari general de l’ONU, ha estat aquests dies pel sudest asiàtic, perquè a Bali s’ha fet una reunió molt important per a parlar del canvi climàtic.
“Se’ns està acabant la paciència. Espero que els militars s’ho prenguin seriosament”, deia el senyor Ban. I demana que l’ASEAN tingui un rol polític especial. ASEAN? Què és això de l’ASEAN? Encara no n’he parlat, en aquest blog, i algun dia ho hauré de fer amb calma, però de moment mirem el mapa:
Per avui el tema és la paciència. Jo em tenia per una persona pacient, però amb la meva relació —d’amor— amb Birmània, no paro d’adonar-me que me’n cal encara moooolta més.
En el context del budisme mahayana —el camí del bodisatva— per tal de poder manifestar plenament el nostre potencial positiu, no només ens cal desenvolupar la meditació sinó també altres qualitats anomenades “Les Sis Paramites”: la generositat, l’ètica, la paciència, la perseverança, la meditació i la saviesa.
El budisme de Birmània no és el mahayana, sinó de l’altra escola, el theravada. Però a fe de déu, o a fe de Buda, que tenen, com a poble, ben desenvolupades aquestes qualitats. I en concret, la paciència.
No sé si el senyor Ban és budista, però sí que sé que, qui no n’és , de budista, és la “comunitat internacional”, a qui se li està acabant la paciència. L’ONU va enviar un representant a Birmània, per dir-los que havien de fer passos cap a la democràcia, i semblava que anàvem bé, perquè es va començar un diàleg amb el principal partit de l’oposició, com vaig explicar el dia 26 d’octubre.
Jo m’ho vaig començar a creure, i per això em començava a entrenar pel dia que Aung San Suu Kyi fos alliberada. Però la veritat és que, des de llavors, no s’ha avançat gens.
En aquest context, tot el que fa la “comunitat internacional” és dir que “se’ns està acabant la paciència i esperem que ens facin cas”.
“Quina por!”, deuen pensar els militars birmans.
dimarts 11 desembre 2007
Alguna pregunta més?
Hi ha alguna cosa d’aquest país que t’agradaria que t’expliqués?
M’agraden les preguntes!
M’agraden les preguntes!
