És de budistes protestar?

Què passa a BirmÀnia?

Ei, heu vist avui el telenotícies del vespre? Han parlat de Birmània! La notícia era que avui han continuat les manifestacions de monjos. Els escenaris han estat Rangoon, la capital económica (algun dia haurem de parlar de l’altra capital, la nova) i Moniwa, una ciutat prop de Mandalay, que vaig visitar en el meu primer viatge a Birmània. El Buda reclinat de la foto és d’allà.

¿Que no heu pogut veure la tele, però us agradaria veure algunes imatges? Us recomano una visita a un blog birmà que ha esdevingut un referent important aquests dies com a font d’informació gràfica. És en birmà, però les imatges (fotos i videos) parlen per si mateixes. Potser no caldria ni dir-ho, per sabut, però una de les característiques d’aquell govern és que als militars birmans no els agrada gens que algú expliqui què passa. L’autor d’aquest blog birmà està, al seu país, sota “recerca i captura”.

Fet l’apunt sobre la rabiosa actualitat, anem pel tema del dia. En un comentari que ens ha arribat sobre la notícia d’ahir, se’ns exposa una qüestió que és del tot trascendental, i és una aparent contradicció entre la filosofia budista i el que en Josep en diu la voluntat de voler canviar el món.

De ben segur que aquesta discussió s’ha repetit milers de vegades, a diferents monestirs birmans. Ara, aquestes darerres setmanes, segur, però també molts anys abans, pels volts del 1988 de forma especial, però s’ha anat repetint al llarg dels anys. Els monjos més grans han explicat als monjos més joves, mil-i-una vegades, arguments com ara que prou feina tenim amb nosaltres mateixos, com per voler canviar el món.

Però els monjos joves són joves, i tenen la sang calenta. Escolten els seus superiors i vodrien seguir els seus consells, però no poden més. Cada dia, al matí, quan surten a fer la seva ronda diària, per demanar el menjar als seus veïns, la gent del poble, no poden deixar de constatar l’empitjorament constant de les condicions de vida d’aquells que els sustenten.

— Ja sabeu que en aquesta casa us hem ajudat sempre —els diu la senyora Way Buu, mig plorant, mentre els omple el bol— però no sé si demà tindrem arròs, el meu marit diu que al preu que va ara l’autobús no li surt a compte d’anar a treballar, diu que per deixar-se en el transport gairebé la meitat del que guanya, que s’estima més quedar-se a casa.

— Ajudeu-nos —els demana el senyor Shwe Moe Tun Tun, dues cases més avall—, vosaltres els monjos sou l’única organització que tenim establerta arreu del país, no hi ha ningú més que pugui plantar cara a aquests militars.

Les discussions amb els monjos superiors, a la tornada de la ronda diària, són cada cop més enceses. Hi ha qui recorda unes paraules de Buddha: “quan el govern d’un país és just i bo, els ministres esdevenen justos i bons; quan els ministres són justos i bons, els alts funcionaris esdevenen justos i bons; quan els alts funcionaris són justos i bons, la tropa esdevé justa i bona; quan la tropa és justa i bona, la gent esdevé justa i bona”.

Després de moltes discussions, amb l’opinió dels monjos superiors en contra, i sabent que poden acabar a la presó, els joves decideixen que la compassió que els ensenya Buddha els porta al costat dels més pobres, i que ha arribat l’hora de posar-se a caminar.

La fotografia del Buddha reclinat és meva.

dijous 20 setembre 2007