Aquest diumenge, a TV3 vam poder veure un 30 minuts dedicat a “Birmània: el règim de la por”, que, a més de les protestes dels monjos a Rangoon, explicava un drama gens conegut: el patiment del poble karen, una de les moltes ètnies del país. Pobles cremats, treballs forçats, milers de refugiats.
El reportatge en qüestió amb va suggerir uns quants temes per escriure al blog. Per exemple: és convenient d’anar-hi a fer el turista? És cert que la població és obligada a fer treballs forçats? I d’altres, que de tan bèsties se’m treuen les ganes de fer-hi broma, i em costa de decidir per on començar.
Expliquem primer que Birmània és un estat artificial, un més dels que es van crear per tot el món després de la caiguda dels colonialismes. Fins ara he parlat, en aquest blog, dels “birmans”, però de fet els birmans, que parlen el birmà, són poc més de la meitat de la població. L’altra meitat està repartida entre unes 130 ètnies que parlen un centenar llarg de llengües. Això és pluriculturalitat. Si us pica la curiositat, podeu consultar-ne el llistat a la wikipèdia.
Els birmans que parlen birmà ocupen la part central, la planura, i la resta està escampada per les muntanyes, plenes de selva, que separen el país del seus veïns: India, Bangladesh, Xina, Laos, Thailàndia. Els birmans es consideren a ells mateixos com els civilitzats, i veuen els altres com uns salvatges.
Els karen són una d’aquesta ètnia. O unes quantes d’aquestes ètnies, perquè si heu fet l’esforç de consultar els llistat haureu pogut veure que de karen o karenni n’hi ha uns quinze de diferents. Viuen entre Birmània i Thailàndia i n’hi ha de budistes, de cristians i d’animistes.
Es tracta d’un grup d’ètnies, dels més importants dins les minories ètniques, i dintre la divisió administrativa de Birmània tenen un “estat” propi. Birmània es divideix en set “divisions” i set “estats”. Les divisions estan a la part central, on predominen els birmans, i els estats a la perifèria, on predominen altres ètnies. Els noms d’aquests estats són: Chin, Kachin, Kayah, Mon, Rakhine, Shan i, el dels karen, Kayin.
Vaig conèixer els karen en el meu segon viatge. La foto de la capçalera correspon a una festa de final de curs. Vaig trobar aquesta festa per casualitat, de tornada a Pha’an després d’un dia d’excursió. En un monestir, de monjos budistes, els nens i nenes, tots vestits amb els seus trajos tradicionals, feien una mostra de balls folklòrics. Celebraven la fi d’una mena de curset d’estiu: aprofitant les vacances de l’escola convencionals, on només s’ensenya birmà, els monjos ensenyen la llengua karen.
Entre els vestits, els balls i la llengua, la festa tenia un aire d’afirmació nacional que els catalans entenem molt bé.
Els que no ho entenen tan bé són els militars birmans. Si als ulls de tothom, al bell mig de Rangoon, tractaven els respectables monjos budistes com hem vist que els tractaven, imagineu-vos què no faran amb els salvatges karen, perduts a l’espesa selva.
I no només amb els karen. Però d’això en parlarem un altre dia.
.
dimecres 10 octubre 2007
Ei, que m’agrada que féu comentaris!
Per cada comentari que afegiu,
jo faré una pregària pel poble birmà.
jo faré una pregària pel poble birmà.
